Sou aquí: inici » bloc_1 » unitat_2 » inici

Lliçó 2. El sistema sexe - gènere

Originalment, parlar del sistema sexe-gènere és parlar d’un sistema teòric que ens permet entendre la realitat social des d’un punt de vista concret, que tracta d’explicar com, basant-nos en la diferència del sexe biològic (femella o mascle), es crea tot un conjunt de creences, valors, costums, normes, pràctiques, oportunitats i comportaments socials diferents per a ambdós sexes.

Mentre que el sexe és entès com la diferència sexual anatòmica, el gènere és definit com una construcció social que canvia en el temps i segons les societats.

El gènere es defineix en contraposició a sexe en el marc d’una posició binària (sexe i gènere). Aquest primer apropament, prendria les definicions bàsiques següents com a punt de partida:

  • Sexe es refereix a la categoria biològica masculina i femenina, determinada per la presència del cromosoma XX en les dones i el cromosoma XY als homes. Aquests cromosomes són portadors d’informació genètica que proporciona diferents caràcters sexuals a les persones.
  • Gènere és un terme que s’empra per destacar els aspectes culturals, psicològics i socialment construïts del sexe, i diferenciar-los dels seus components merament biològics. Es considera el conjunt de conductes apreses que cada cultura associa al fet de ser un home o una dona.

Gènere = conjunt de conductes apreses que cada cultura associa al fet de ser un home o una dona.

El sistema sexe-gènere constitueix la categoria analítica bàsica dels pensaments feministes. Aquest concepte, comunament expressat com gènere, va aparèixer a la fi del segle XX.

Van ser Kate Millet (1973), a la seva obra Sexual Politics de 1970, i Gail Rubin (1975), al seu article “The Traffic in Women: Notes on the ‘Political Economy’ of sex” (accés a la versió original anglesa de google llibres) de 1975, qui van donar per vegada primera contingut feminista al concepte “gènere”, la primera referint-se al gènere tan sols com a categoria analítica i la segona, a més, com un sistema d'organització social.

Grosso modo, van concebre el gènere com el sistema de relacions socials que transforma la sexualitat biològica en un producte de l'activitat humana. Parafrasejant Simone de Beauvoir, les dones es fan, no neixen. Des de llavors, el feminisme ha usat el concepte “gènere” per a fer referència a la construcció cultural del femení i del masculí mitjançant processos de socialització que formen el subjecte des de la infància. L'objectiu era demostrar que l'opressió de les dones tenia una causa social, no natural o biològica.

En un primer moment, quan va ser encunyat el terme a la dècada dels setanta del segle XX, el concepte “gènere” va ser alliberador perquè va permetre a les dones desfer-se del biologicisme i del discurs d’allò natural. L'alliberament de l'opressió era possible. Amb posterioritat, com es veurà més endavant, el concepte ha estat considerat menys revolucionari.

Joan W. Scott ofereix una de les definicions de gènere més conegudes. El nucli del concepte consta de dues proposicions interconnectades:

  1. el gènere com a element constitutiu de les relacions socials basades en les distincions que diferencien els sexes,
  2. el gènere com a forma primària de relacions significants de poder.

El gènere com a element constitutiu suposa la construcció social dels individus associats a la idea de dona i d'home. En aquesta construcció, la difusió de símbols disponibles culturalment que aporten representacions múltiples sobre el femení i el masculí és summament rellevant. Aquests símbols, dotats d'una idea de permanència intemporal, són interpretats i inculcats mitjançant conceptes normatius (doctrines religioses, legals, educatives, etc.).

Com a forma primària de relacions de poder, el gènere és el camp primari en el qual o a través del qual s'articula el poder. És a dir, ha estat i és una forma habitual de facilitar la significació del poder en les tradicions judeocristiana i islàmica. El gènere es dissol en la conceptualització i constitució del mateix poder.

D'altra banda, el gènere atorga identitat subjectiva a les persones a través d'un acte de subjecció. Les conductes, els impulsos, el desig, les voluntats, els anhels, etc. estan condicionats pels processos de socialització, cosa que constitueix la dimensió psíquica del gènere. El mecanisme cultural d’assignació del gènere s’inicia abans del naixement, amb una sèrie d’expectatives, preparatius i desigs que variaran en funció que la criatura esperada sigui una nena o un nen i, durant la resta de la vida, se l'hi diferencia i reconeix, alhora que s'estableixen els límits que la societat imposa a les seves possibilitats d’ésser.

La socialització de gènere és un procés a través del qual a cada edat es van incorporant noves pautes culturals femenines i masculines, abans d'arribar a l’edat adulta. Aquestes pautes ens semblen naturals. De tota manera, no és un procés que vagi en una sola direcció. Imposant expectatives socials i culturals a les persones, la socialització és també una qüestió d’acció social individual. I aquesta doble dimensió, col•lectiva i individual, és la que pot produir canvis socials significatius, ja que va redefinint de forma deliberada les posicions en l’ordre social.

El gènere binari (masculí-femení) es defineix en oposició a l'altre, més en concret, el femení es defineix en oposició a l'estàndard, a la normalitat del masculí. Ve aquí a col•lació la coneguda cita de Beauvoir que diu que “ell és el Subjecte, és l'Absolut: ella és l'Alteritat”. El gènere femení s'ha construït com el d'“un altre”, el segon sexe.

No obstant això, si afegim aportacions postmodernes a aquesta definició, hem de dir que el gènere no és un estat ni una cosa fixa, sinó una relació o un procés. Els seus continguts poden variar enormement. El gènere no és, doncs, un estat interior i estàtic, sinó una actuació que cada persona realitza diàriament i de manera diferent segons els àmbits en els quals es mogui. Els humans tenim capacitat per confirmar o negar el gènere que ens dóna forma ja que aquest és sempre una acció.

Per a Judith Butler, per exemple, el gènere és un procés relacional dinàmic i creatiu que es realitza constantment. Tractaments feministes posteriors més recents, postestructuralistes o postmoderns generalment, han trencat la dicotomia sexe-gènere i han criticat el mateix concepte de gènere. En primer lloc, perquè el sexe es considera el punt de partida per a la construcció del gènere, sinó la seva dimensió física. El “gènere és una categoria social imposada sobre un cos sexuat”. En segon lloc, perquè el gènere és una abstracció i una generalització que és cega a la diversitat, a la qüestió de classe i de raça.

>>