Sou aquí: inici » 2.1. La diversitat entre la joventut catalana

2.1. La diversitat entre la joventut catalana

La nostra societat és diversa –com totes les societats– en el sentit que està formada per individus que són diferents entre ells, tant pel que fa a aspectes visibles (sexe, edat, característiques fenotípiques, aspectes estètics…) com a no visibles (personalitat, formació, trajectòria, creences, valors, gustos, orientació sexual, tendència política…). Així els factors que distingeixen uns individus dels altres són múltiples, com ho són els aspectes que també els apropen.

Però una cosa és la diversitat i l’altra la desigualtat. Divers vol dir que ‘no és idèntic’, però desigual vol dir que ‘no és igual’, és a dir, que les categories que establim en aquesta diferenciació social no sols ens serveixen per establir categories diferencials entre les persones, sinó que aquestes categories estan classificades de manera que unes tenen un valor superior a les altres, o que unes disposen d’uns privilegis o drets superiors a les altres.

Per tant, reconèixer que la societat està composta per persones diverses no ha d’anar en detriment de considerar que tots som iguals, en un sentit humanista, i que hem de tenir els mateixos drets (els deures ja els tenim tots), inclòs el dret a la diferència.

La joventut catalana, entesa com una categoria social marcada per la seva edat, és en ella mateixa diversa i no pot ser vista com un tot homogeni. No és el mateix ser una dona jove que ser un home jove, viure en una gran ciutat o fer-ho en un poble allunyat de les grans capitals, tenir 16 anys que tenir-ne 25, estar estudiant o treballant o a l’atur, tenir parella o no, estar emancipat o no, provenir d’un determinat entorn familiar o d’un altre… Depenent d’aquestes diferències i de moltes altres, els joves tindran unes necessitats o unes altres.

A tota aquesta diversitat cal afegir-hi la diversitat cultural, és a dir: l’existència de grups que tenen pautes i referents culturals diversos, que han estat enculturats en les claus culturals d’un grup determinat.

Sobre la diversitat cultural volem recalcar:

  • que, encara que sovint s’atribueix l’existència de diversitat cultural a la presència de col•lectius immigrants d’altres països, aquesta no sols fa referència a ells, sinó a la presència de grups culturals amb pautes i referents diversos, tinguin l’origen que tinguin. La presència de minories ètniques autòctones, com és el poble gitano en el nostre país, és una font també de diversitat cultural;
  • que la diversitat cultural és només un factor de diversitat més, i no té perquè suposar una diferència més que altres aspectes. A vegades, abordem erròniament la diversitat cultural com si aquesta s’imposés a altres diversitats. Com a professionals que treballem en polítiques de joventut, en primer lloc, una persona jove amb nacionalitat estrangera la considerarem abans que res jove, amb necessitats similars als altres joves, i, en segon lloc, tindrem en compte, si s’escau, altres necessitats que pugui tenir per la seva situació d’estranger en el nostre país.

Dit això, cal assenyalar també com en les dues darreres dècades hi ha hagut un augment de la diversitat cultural en el nostre país. La globalització ha multiplicat la comunicació i la relació entre persones de diferents orígens i cultures tant a través de les noves tecnologies com dels desplaçaments internacionals. La globalització dels mercats, i sobretot dels mercats de treball, ha fet augmentar la presència de persones immigrades d’altres països a Catalunya. Des del 1998, la població catalana ha crescut més d’un milió de persones, i més del 80% d’aquest creixement prové de l’arribada de població estrangera, segons dades de l’Idescat.

Si analitzem les dades per edats, veurem com molta d’aquesta població estrangera és jove: 2 de cada 10 joves catalans són estrangers. Si, a més, considerem els joves que eren estrangers d’origen però que han estat naturalitzats o els joves que han nascut a Catalunya però que un dels seus progenitors o els dos han nascut en un altre país, la proporció seria molt més alta. La diversitat cultural dels joves catalans és considerable i cal tenir-la en compte, especialment per les desigualtats que aquestes diferències puguin generar. Però la diversitat cultural d’aquesta joventut no ens ha de fer perdre de vista altres diversitats que abans ja hem esmentat i que poden tenir tant de pes o més a l’hora de definir quines són les necessitats d’aquests joves (classe social, nivell educatiu propi i/o familiar, contextos de vida…).

Com a joves, una gran part de la població estrangera d’origen immigrant a Catalunya té l’edat en què es realitzen les principals transicions a la vida adulta (formació, treball, habitatge, participació…). Hem de ser conscients que segons com es facin aquestes transicions estarem generant una societat inclusiva o no.

Així les polítiques de joventut:

  • han d’incidir en aquests processos de transició i han de facilitar que tots els joves puguin assolir el seu projecte de vida en un període clau, atenent especialment la diversitat de formes i models de vida actualment existents entre la població jove;
  • han de fer un esforç per garantir que tots els joves, independentment de l’origen que tinguin, puguin exercir la plena ciutadania i tenir oportunitats per a la mobilitat social, tot evitant la reproducció de les desigualtats;
  • tenen la responsabilitat de generar processos d’integració i inclusió social de tots els joves a la societat, i alhora potenciar les relacions i les interrelacions entre la diversitat de grups juvenils per crear una societat més cohesionada;
  • Element de llista de picshan d’assumir el repte de respondre a aquesta diversitat, incorporant la perspectiva intercultural en el disseny, la planificació, l’execució i l’avaluació de les polítiques, així com la gestió de la diversitat en els seus programes, recursos i serveis.


<< Inici | 2.2 >>