Sou aquí: inici » 7. Les polítiques locals de joventut a Catalunya en el marc del Pla Nacional de Joventut de Catalunya » 05_altres_organismes:sj:pol_jov_i:070_locals:072_dimensions:inici » 7.2.1 Dimensió operativa

7.2.1 Dimensió operativa

En aquest apartat veurem quins actors i quines eines empren les polítiques de joventut per articular la seva intervenció. Aquests elements són imprescindibles per a la institucionalització de les polítiques a l’Administració i per tenir els recursos necessaris per implementar-les.

Estructura politicoadministrativa: existència de la Regidoria de Joventut

La proliferació de les regidories de joventut en els ajuntaments de Catalunya ha estat un dels elements que ha contribuït de manera més clara a la institucionalització de les polítiques de joventut al país. Aquesta proliferació s’ha fet de forma diversa: així trobem que hi ha moltes regidories exclusives de joventut on hi ha un càrrec electe que es dedica només a aquesta matèria. També, i sobretot en els municipis més petits, la responsabilitat en matèria de joventut es comparteix amb altres àmbits d’actuació municipal, com ara cultura, ensenyament, serveis socials, esports, etc. Altres vegades, la institucionalització demana ubicar els temes de joventut dins d’estructures administratives més diverses, com ara les àrees de serveis a les persones.

Font: Enquesta Les polítiques municipals de joventut. Secretaria de Joventut, 2009.

Aquesta institucionalització significa que les polítiques de joventut entren a l’agenda de les administracions públiques, que s’assumeix una responsabilitat en relació a les persones joves i que s’hi actua.

Els 41 consells comarcals (incloent el Conselh Generau de la Vall d’Aran) tenen conselleries de joventut. Això ha estat possible, principalment, a causa de dos factors. D’una banda, per la voluntat dels consells comarcals d’atendre aquest àmbit d’intervenció, d’altra banda, per la regulació de la relació entre la Generalitat de Catalunya i els consells comarcals mitjançant el Conveni de delegació de competències 1) en matèria de joventut, que estableix la creació de conselleries de joventut.

Davant de les regidories o conselleries de joventut hi ha el càrrec electe que té delegades a la institució les actuacions en l’àmbit de la joventut. En general, els càrrecs electes són els responsables de decidir quines són les actuacions que es desenvoluparan en aquest àmbit als respectius municipis. El regidor o regidora també buscarà la coordinació amb la resta de l’equip de govern i amb les altres àrees de l’ajuntament i amb altres institucions del territori perquè aquestes actuacions siguin al màxim d’eficaces i eficients possible. Així mateix, ha de contribuir a la tasca de visualització i difusió de les polítiques juvenils desenvolupades al municipi, perquè tinguin el màxim impacte possible.

Estructura tècnica: existència de professionals especialitzats en polítiques de joventut i diversitat de perfils

Els professionals de les polítiques de joventut també han contribuït a la institucionalització de les polítiques de joventut, a banda de ser un dels actors principals de les polítiques locals de joventut, ja que, gràcies a la seva feina, a la seva empenta, a la seva creativitat i professionalitat s’ha avançat molt i s’ha consolidat el model de polítiques de joventut a Catalunya.

Font: Enquesta Polítiques municipals de joventut. Secretaria de Joventut, 2009.

Als consells comarcals també hi ha la figura tècnica de Responsable del Servei Comarcal de Joventut que, en la gran majoria dels casos, és una persona tècnica amb dedicació exclusiva a Joventut. L’existència d’aquesta figura també ve regulada pel Conveni de delegació de competències amb el Consell Comarcal.

La Llei de polítiques de joventut de Catalunya estableix que els treballadors i treballadores que es dediquen a la investigació, el disseny, la direcció, l’aplicació o l’avaluació d’algun pla, programa o projecte adreçat a les persones joves, des de les administracions públiques i des del teixit associatiu en el marc de les polítiques de joventut són cabdals. Les funcions dels professionals de les polítiques de joventut són les que es defineixin per a cada professional d’entre les següents:

  • a) Dissenyar, coordinar i avaluar la planificació estratègica en polítiques de joventut.
  • b) Desenvolupar la recerca i l’anàlisi de la situació dels joves i les joves que fonamenti el disseny de les polítiques que se’ls adrecin.
  • c) Planificar, implementar i avaluar projectes en polítiques de joventut.
  • d) Gestionar els recursos del departament o l’àrea de joventut.
  • e) Impulsar el treball en xarxa i la coordinació transversal entre els agents que intervenen en matèria de joventut en un territori determinat, des de l’àmbit públic o privat.
  • f) Facilitar els espais d’interlocució necessaris entre la joventut i els agents executors de les polítiques de joventut del seu territori de referència.
  • g) Gestionar i dinamitzar els equipaments i serveis per a joves i amb els joves.
  • h) Esdevenir un referent de proximitat a través del contacte directe amb els i les joves del seu territori.
  • i) Gestionar la informació d’interès per als i les joves, fent la recerca i el tractament documental corresponent i vetllant per la qualitat d’aquesta informació.
  • j) Atendre de forma personalitzada les persones joves per garantir una resposta de qualitat i adaptada a les seves necessitats específiques.
  • k) Difondre la informació d’interès per a la joventut en els moments, els formats i els canals adequats.

Tot i que encara no hi ha una regulació específica sobre aquest aspecte, tradicionalment, a Catalunya s’han distingit entre aquests professionals la figura del/de la tècnic/a de joventut (encarregada especialment de la planificació i la gestió) i la figura de proximitat als joves, en concret l’informador/a i el dinamitzador/a juvenil. Val a dir que, en l’àmbit municipal, el més habitual és que aquestes figures conflueixin en un mateix treballador o treballadora. També passa molt sovint que els professionals es dediquin a altres matèries a l’Administració.

Font: Enquesta Polítiques municipals de joventut. Secretaria de Joventut, 2009.

D’altra banda, malgrat que la majoria de professionals de l’àmbit tenen formació universitària i provenen de les ciències socials, els estudis reglats no incorporen gairebé en cap cas continguts de polítiques de joventut. Per aquest motiu, és important tenir present que diferents agents ja fa molts anys que vetllen per la formació especialitzada en joventut d’aquests professionals: formació continuada, postgraus i màsters. Actualment, ja hi ha molts treballadors i treballadores de l’àmbit amb un recorregut formatiu important especialitzat en joventut.

És interessant, en la mesura que es pugui, crear un equip suficient en quant a nombre i perfils de professionals per poder atendre les diferents necessitats de la joventut i fer actuacions de política de joventut.

Recursos econòmics: existència de pressupost de joventut o capacitat d’obtenció de recursos de l’ens

Per poder desenvolupar polítiques de joventut, l’ens ha de disposar d’uns recursos econòmics. Segons la grandària del municipi, aquests recursos poden estar recollits en una partida pròpia del pressupost de l’Administració. Si no, l’Àrea de Joventut ha de tenir la capacitat de disposar dels recursos necessaris per al desenvolupament de les actuacions planificades al pressupost de l’ens.

Els recursos econòmics es poden dividir bàsicament en tres partides: despeses corrents (activitats), inversions i transferències (subvencions).

  • Les despeses corrents són les que tenen a veure amb el funcionament ordinari de l’àrea de joventut: serviran per pagar les activitats (docents de formacions, subscripcions a diaris, talleristes, despeses de processos participació, etc.);
  • Les despeses d’inversió són les que es tindran per construir, reformar o habilitar equipaments, però també per adquirir béns mobles (ordinadors, mobles del SIJ, etc.)
  • Les despeses de transferències són les que es destinaran sobretot a atorgar subvencions a les entitats juvenils o altres agents locals.

Aquests recursos econòmics es poden obtenir bàsicament de quatre fonts;

  • D’una banda, l’ens local pot proporcionar fons propis a la partida de joventut (o a altres departaments que desenvolupen polítiques de joventut) provinents de la seva capacitat recaptatòria.
  • També es pot obtenir finançament de les administracions supralocals en forma de convenis o subvencions (per exemple les subvencions de la DGJ o de les diputacions provincials en matèria de joventut), o fins i tot d’institucions d’àmbit espanyol o europeu.
  • Les activitats de joventut també es poden finançar a través de la fixació de preus públics per a la participació en aquestes activitats (entrades a concerts, preus d’inscripció a les activitats, etc.).
  • Una altra font de finançament poden ser els patrocinis o les col•laboracions amb algunes actuacions o activitats del sector privat.

És important que la previsió pressupostària estigui planificada mantenint un equilibri entre les diferents fonts de finançament, tenint en compte que les fonts que depenen de tercers i que poden ser variables no afectin la sostenibilitat de les polítiques de joventut.

Infraestructura: existència o disponibilitat d’equipaments dedicats a la joventut

Els equipaments de joventut són un altre element clau de les polítiques de joventut històricament a Catalunya.

Són els espais físics de referència de les polítiques de joventut on es troben els diferents serveis que s’ofereixen als joves i les joves, i tenen una funció primordial per al treball de proximitat, de dinamització i de prestació de serveis

.

Més de dues terceres parts dels municipis que van contestar l’enquesta que es va fer l’any 2009 a tots els municipis de Catalunya en el marc de l’avaluació de l’antic Pla Nacional de Joventut disposaven d’equipaments juvenils (d’ús exclusiu per a joves o en el marc d’equipaments més generals), amb diferents tipologies: sales o espais polivalents, punts d’informació juvenil, equipaments esportius (rocòdrom, skatepark…), casals de joves o locals d’assaig musical, entre d’altres.

Font: Enquesta Polítiques municipals de joventut. Secretaria de Joventut, 2009.

Font: Enquesta Polítiques municipals de joventut. Secretaria de Joventut, 2009.

La manera com es gestionen aquests equipaments també és important per analitzar l’articulació de les polítiques de joventut al territori. Hi ha diferents models de gestió 2):

  • La gestió directa es refereix a aquell en què l’equipament està gestionat per la mateixa Administració, en què el personal que hi està a càrrec és de la mateixa Administració i les propostes d’activitats són també d’aquesta Administració.
  • La gestió externa és la que l’Administració cedeix la gestió de l’equipament a empreses de serveis, fundacions o entitats prestadores de serveis, normalment.
  • La cogestió es refereix a la gestió compartida de l’equipament entre l’Administració i alguna entitat o col•lectiu juvenil.
  • La gestió ciutadana és quan la titularitat és municipal i el responsable de la gestió és alguna entitat juvenil o veïnal.
  • L’autogestió és el model en què els equipaments juvenils de titularitat privada estan gestionats de forma autònoma per entitats o col•lectius juvenils.

Eines de planificació estratègica

La planificació és l’estratègia de definició de les polítiques que permet pensar prèviament en la millor intervenció segons les necessitats existents i els recursos disponibles. És una de les eines per introduir la racionalitat en la formulació i la gestió de les polítiques de joventut. Sense comptar amb aquesta racionalitat, es corre el risc de caure en l’activisme.

Planificar la política local de joventut ens permet:

  • Conèixer allò sobre què es vol intervenir: quin és el punt de partida?, quines són les causes?, què s’ha fet fins ara?
  • Decidir a partir del coneixement: sobre què es vol intervenir i quins canvis s’espera assolir?, amb qui i com es vol intervenir?
  • Dirigir d’acord amb les decisions preses: desenvolupar aquelles actuacions que ens adrecin de manera lògica allà on es vol arribar, per aconseguir els canvis que s’hagin proposat.
  • Avaluar per saber si s’obtenen els resultats esperats, què ho ha facilitat i què ho ha dificultat, cosa que ajuda a orientar les decisions i actuacions futures.

Ara bé, la planificació no és un instrument mecànic que a partir de la utilització d’unes pautes i tècniques de programació concretes arriba a la formulació (màgica) d’unes polítiques que inequívocament obtenen uns resultats d’èxit. Cal tenir molt clar que en aquest procés hi intervé el factor humà (i polític), que inclou les voluntats, intencions i expectatives.

Així mateix, la planificació s’ha de considerar un cicle les diferents fases del qual es retroalimenten, cosa que fa que el procés no tingui mai un final concret. Mentre s’executa, la realitat pot experimentar canvis fruit de la mateixa intervenció o a causa de factors externs, cosa que fa que s’introdueixin canvis en les actuacions, i així successivament. En qualsevol cas, si tenim clar cap a on dirigim els nostres passos, aquests canvis seran sempre coherents i no erràtics.

Actualment a Catalunya i segons les dades disponibles per la Direcció General de Joventut hi ha 535 plans locals de joventut als diferents municipis de Catalunya. A aquests se li han d’afegir 65 municipis que han planificat anualment la seva actuació en joventut, al marge del model de pla local.

Eines de coneixement de la realitat juvenil i de les polítiques de joventut

A l’hora de definir una política local de joventut, la primera tasca que cal fer és detectar i caracteritzar les problemàtiques socials que la intervenció pública pretén mitigar o transformar.

La fase de diagnosi és un instrument perquè la planificació de les polítiques de joventut al municipi tingui més sentit, s’adeqüi millor a la realitat i es dirigeixi amb més precisió a allò que es pretén transformar.

Per això una bona diagnosi no consisteix a acumular una gran quantitat de dades ni a aplicar determinades tècniques de recerca. Una bona diagnosi és aquella que respon millor a l’objectiu de contribuir a orientar les polítiques de joventut del municipi.

Així doncs, una diagnosi ha de contenir necessàriament aquests elements:

  • Anàlisi empírica (a través de l’observació de la realitat) de la situació i les neces-sitats dels joves, així com les polítiques que els afecten en el municipi.
  • Incorporació de la visió de tots els agents que fan polítiques de joventut: polítics, personal tècnic i joves.
  • Interpretació de la informació obtinguda (dades, discur¬sos, documents, entrevistes…) que posi en relació allò observat amb el que s’ha proposat analitzar en el plantejament.
  • Elaboració d’unes conclusions en què es relacioni l’anàlisi de la situació de la joventut amb la de les polítiques. Aquest exercici ha de respondre a l’objectiu de mani¬festar de quina manera les polítiques estan responent (o no) a les necessitats detectades. Aquest punt és especialment rellevant, ja que és el que respon a la raó de ser de la fase de diagnosi: donar orientacions perquè el disseny de les polítiques de joventut del municipi s’ajusti millor a la realitat i respongui a les necessitats detectades.

A banda de l’anàlisi inicial que ens permetrà orientar les polítiques de joventut, és adequat que el coneixement de la realitat juvenil i de les polítiques que s’hi adrecen pugui ser constant i actual. Per tant, disposar d’eines que ens permetin obtenir aquest tipus de coneixement és molt important per tenir unes polítiques de joventut efectives.

Eines d’implementació

Tot i que sembla obvi, les actuacions dissenyades han de poder-se implementar, per la qual cosa s’han de posar els mitjans necessaris perquè sigui així. A banda dels elements que hem anat indicant en aquest document (recursos humans, econòmics, infraestructurals, etc), hi ha altres elements que contribueixen a l‘eficàcia i l’eficiència de la implementació. Aquests elements tenen a veure principalment amb aquells que:

  • Facilitaran l’accés a les actuacions de les persones destinatàries:
    • difusió de les actuacions amb els canals de comunicació més idonis amb les persones destinatàries perquè la coneguin,
    • mecanismes d’accessibilitat (barreres arquitectòniques, idiomàtiques, territorials).
  • Facilitaran el coneixement de l’actuació a altres agents involucrats.
  • Utilitzaran de forma creativa els mitjans a l’abast (sobretot els tecnològics) perquè contribueixin positivament als objectius de la política de joventut.

Eines de seguiment i avaluació

Tota política pública s’ha de poder avaluar, ja que s’ha de poder tenir informació sobre els seus resultats o els impactes previstos. Més enllà d’això, l’avaluació és un bon sistema d’aprenentatge sobre les pràctiques professionals, per a la millora dels processos de presa de decisions al voltant de les intervencions que desenvolupen i com a element de comunicació a la societat al voltant de les polítiques públiques. Perquè sigui així, l’avaluació ha de ser:

  • Planificada en el mateix moment que es dissenyen les actuacions; d’aquesta manera es poden preveure totes les eines i els recursos (humans, econòmics i de temps) necessaris per avaluar les actuacions.
  • Un procés sistemàtic i raonat fruit de la reflexió, que comporti un aprenentatge.
  • Inclusiva de tots els agents significatius relacionats amb la política desenvolupada en el procés.
  • Plena d’un seguit de recomanacions sobre la manera com s’ha de reorientar la intervenció, per millora-la en diversos sentits.

En altres sessions del curs s’aprofundirà en la metodologia de l’avaluació i es mostraran els diferents tipus d’avaluació i diferents eines per al seu abordatge.


7.2.2 >>

1) Conveni que delega les competències relatives a instal•lacions juvenils i vigilancia de les activitats de lleure amb menors (Decret 187/1993, de 27 de juliol) i que comporta l’existència d’una Conselleria de Joventut i d’un Servei Comarcal de Joventut a cada comarca.
2) Alcántara, Antonio “Los equipamientos de carácter sociocultural y sus modelos de gestión”, [en línia], Abril 2011. Disponible al web :http://educaciotransformadora.wordpress.com/