Sou aquí: inici » 4. Evolució de les polítiques de joventut » 4.3. L'evolució de les polítiques de joventut en el marc local

4.3. L'evolució de les polítiques de joventut en el marc local

1)

En primer lloc, cal assenyalar que les polítiques de joventut han tingut una implantació molt desigual al territori. El ritme i la intensitat amb què s’han desenvolupat en els diferents contextos territorials fan que no es pugui parlar d’una evolució, sinó de diferents desenvolupaments. Si ens fixem en l’àmbit municipal, podem distingir quatre grans etapes. Són etapes, però, que vénen marcades especialment pels grans actors locals (mitjans i grans municipis i diputacions) i, en aquest sentit, la realitat dels petits municipis se n’allunya bastant.

La primera etapa, que va de la transició a la primeria dels vuitanta, és la que anomenem “origen”. Aquesta etapa es correspon amb el procés de consolidació democràtica, d’estructuració de les administracions i d’inici de les polítiques públiques dels governs democràtics. Aquest context incideix notablement en la formació de les polítiques de joventut, que en aquesta etapa són encara molt incipients, responen a una preocupació fonamental per la consolidació dels valors democràtics. Com succeeix en tots els camps d’acció política, són anys en què s’estableixen i s’assenten les bases, de construcció de fonaments. Les prioritats se situen en la consecució de drets fonamentals (dret de vot i majoria d’edat als 18 anys, dret de sindicació, etc.). Més enllà d’aquests aspectes, que són l’objecte central de reivindicació de les entitats juvenils, les polítiques que es duen a terme en matèria de joventut estan molt centrades en l’organització del temps lliure i el suport a l’associacionisme, prenent un caràcter eminentment assistencialista i sense que en molts casos existeixi pròpiament l’àrea de joventut. Així doncs, les polítiques s’articulen de forma sectorial o difusa i des d’una actitud assistencialista envers els i les joves, la qual cosa, a més, descansa sobre una dimensió substantiva pobra, amb un fracàs sobre els temes més perifèrics.

La segona etapa (de 1984/85 a 1990 aproximadament) es caracteritza per un procés general en totes les administracions d’institucionalització. Són els anys en què les administracions assumeixen la gestió de les polítiques socials (anteriorment inexistents o promogudes majoritàriament des de la societat civil i les institucions de beneficència) i s’inicia un procés de racionalització d’aquestes, i apareixen els primers discursos elaborats sobre les polítiques de joventut. De fet, aquesta etapa suposa el gran impuls d’aquestes polítiques. Va augmentar considerablement el nombre de regidories de joventut i les que ja existien van ser millor dotades amb recursos materials i humans.

En aquesta etapa, l’Ajuntament de Barcelona, a través del Projecte Jove, introdueix un model d’intervenció en l’àmbit de la joventut totalment innovador. Aquest projecte, clarament situat en el paradigma de la transició, busca la inserció laboral dels joves, en un moment en què molts col•lectius se situen en clar risc d’exclusió social, i planteja, per primera vegada en l’àmbit juvenil, qüestions com ara el treball integral i transversal, alhora que es dota d’una metodologia que fa de la participació l’eix fonamental d’articulació de les polítiques. Al seu dia, aquest projecte suposa una ruptura molt forta amb els esquemes tradicionals de treball. Des d’aleshores, el treball des de la integralitat ha continuat sempre present en totes les perspectives. Però malgrat que hem pres el Projecte Jove com a referent d’aquesta etapa, en la mesura que s’erigeix com el principal element d’innovació i creació de discurs, no s’ha d’oblidar que la realitat en el conjunt dels municipis és molt desigual.

La tercera etapa (1990-1997) no suposa tant una ruptura com un aprofundiment de l’etapa anterior. En aquests anys, les administracions tendeixen a augmentar la complexitat i tecnificació dels processos de decisió i gestió. Són els anys d’aplicació de models innovadors de gestió, especialment en l’àmbit local. Les polítiques de joventut es veuen també influenciades per aquest procés, però el ritme d’assumpció de les innovacions és molt variable. En general, les regidories estan dotades de menys contingut polític i compten amb un pressupost inferior.

Seguint amb l’exemple de l’Ajuntament de Barcelona, el segon Projecte Jove busca avançar un pas més enllà en les línies iniciades amb el primer, la qual cosa es tradueix en la posada en marxa d’un procés de descentralització territorial de la gestió. En la pràctica, la descentralització per districtes en un moment en què els esforços municipals (tant en termes de recursos humans com econòmics) i associatius es desplacen cap a l’organització dels Jocs Olímpics i sense que s’estableixin directrius clares i una coordinació central forta, acaba disminuint la capacitat de treball transversal i diluint-se la força i significació que havien adquirit les polítiques de joventut dins de les polítiques municipals en el període anterior. Respecte de la segona etapa, aquesta tercera suposa, en l’àmbit de l’Ajuntament de Barcelona, un fre a l’impuls que havien pres les polítiques de joventut i, molt especialment, un descens de la implicació associativa en la definició d’aquestes polítiques.

Finalment, la quarta següent es caracteritza per un aprofundiment i renovació en matèria de joventut. Mentre el context general de les administracions es troba marcat per una tendència a l’externalització d’una banda, i a la repolitització de l’altra, les polítiques de joventut en aquesta etapa viuen dos processos realment significatius que els dóna un gir o, com a mínim, un nou impuls: el naixement de les polítiques afirmatives i l’elaboració de plans que reprenen les propostes dels plans integrals dels vuitanta amb algunes modificacions importants.

Aquestes polítiques s’emmarcaven en un procés d’externalització, en què apareixen nous escenaris en la divisió tradicional entre estat, mercat i tercer sector. I aquest es produeix alhora que s’intenta repolititzar, tornar a donar sentit, objectius i prioritats polítiques als processos de gestió. És també l’etapa en què les administracions comencen a imaginar fórmules per buscar sortida a la crisi de legitimitat i a l’allunyament de la ciutadania. No és casual que en aquest context reneixin les polítiques de joventut i ho facin amb nous discursos i voluntats polítiques renovades, i alhora dotades d’instruments de gestió més evolucionats i de noves formes de relació amb la gent jove i les associacions juvenils.

En síntesi, podríem afirmar que una part important de les polítiques de joventut que s’han desenvolupat i que encara es fan se centren en aspectes perifèrics de la vida dels i de les joves i són operativitzades des del punt de vista sectorial, tot ocupant un espai marginal en l’agenda política, malgrat que els discursos es puguin situar en la lògica de la integralitat i la transversalitat. Aquesta realitat reflecteix les debilitats i limitacions de les polítiques de joventut, però alhora permet constatar que certs models d’intervenció han penetrat en les institucions i han pres en els discursos dels responsables de les polítiques, la qual cosa ens permet ser optimistes en la valoració de les oportunitats que s’obren per a les polítiques de joventut.

Al marge dels grans actors i de les etapes per les quals passen les polítiques de joventut que generen, existeix un univers ric i variat d’experiències que es projecten en el món local. En el desplegament de les polítiques de joventut hi ha diferents velocitats i aquestes responen a diverses realitats, processos històrics i necessitats.


Inici << | 4.4 >>

1) Apartat extret de Giménez, L.; Llopart, I. (2006) Les polítiques de joventut com a polítiques públiques. Una aproximació a les seves dimensions d’anàlisi. Document del postgrau Juventud y sociedad de la UNED.