Sou aquí: inici » 3. Models de benestar i models de polítiques de joventut

3. Models de benestar i models de polítiques de joventut

A més d’abordar les polítiques de joventut, en els seus diferents formats i tenint en compte les seves concepcions variades, com ja ha quedat palès en les unitats anteriors, cal parlar de les diferents formes d’intervenció estatal per generar benestar, entenent que les polítiques de joventut són polítiques socials i d’atenció a les persones. I això significa parlar de models d’estat del benestar. Les seves concrecions al llarg del temps, i sobretot en els diferents contextos estatals on s’ha desenvolupat, generen un panorama força heterogeni de règims de benestar (residuals, continentals, mediterranis, etc) que condicionen, sens dubte, la situació dels i de les joves, les seves possibilitats i oportunitats de desenvolupament, així com el desplegament de les polítiques de joventut.

Un intent de fer convergir aquests eixos (tipologia de polítiques i models de benestar) amb l’objectiu de veure si conformen models de polítiques de joventut homogenis, és l’estudi IARD12 1). . Es tracta de l’estudi més ambiciós fet fins ara sobre política de joventut comparada a Europa, i proposa una tipologia de models de polítiques de joventut, coincidents amb la dels règims de benestar. Cal assenyalar que alguns autors n’han expressat dubtes importants, i que els models potser són una mica difusos per poder-hi incloure tots els països (que presenten tantes particularitats, que podríem concebre un model per país); l’estudi l’inclou una hipòtesi. En qualsevol cas, ens ofereix una visió general de les polítiques estatals existents a Europa. Són les següents 2):

  • Model universalista (o d’emancipació). És el que correspon al règim de benestar socialdemòcrata dels països nòrdics. Han tingut un desenvolupament recent de les polítiques explícites, ja que tenen tradició de polítiques socials universals potents. Així, han passat a tenir un ministeri que coordina les polítiques de joventut desenvolupades pels diferents departaments i garanteix la transversalitat. La franja d’edats atesa va de l’adolescència fins als 25 anys i els principals objectius de les polítiques són l’autonomia, la independència, l’ocupació i la participació, i es considera el jovent com un recurs social que s’ha de desenvolupar.
  • Model comunitari (o de la reinserció). És el model que entronca amb el règim de benestar liberal, present a les illes britàniques. Les polítiques de joventut es basen en una tradició de treball social amb joves en els quals intervé poc l’estat. La imatge social de la joventut com a problema desemboca en unes polítiques que se centren en fenòmens com l’exclusió social, la prolongació de l’etapa juvenil i la participació social dels i de les joves. Així, es desenvolupen unes polítiques dirigides a la prevenció social centrades en els i les “joves en risc”, en un context, com vèiem, altament mercantilitzat i reproductor de les desigualtats socials.
  • Model protector (o de la transició). Coincideix amb el règim de benestar corporatiu, és a dir, els països centreeuropeus. Es caracteritza per l’existència de departaments de joventut forts i amb tradició, alhora que per un paper important del tercer sector. Hi ha la percepció que des dels infants fins als joves adults i les famílies joves, la joventut és un grup vulnerable, que ha de ser protegit. Es combina l’atenció centrada en els col•lectius desfavorits amb un desenvolupament de polítiques universals dirigides al conjunt de joves. Així, els principals objectius són la integració i la prevenció social, la participació i les polítiques d’ocupació. L’èmfasi en la inserció laboral s’explica per l’exclusió resultant d’un règim de protecció social adultocràtic basat en el cap de família.
  • Model centralitzat, mediterrani (o de l’afirmació). Correspon als països del sud d’Europa i s’ha desenvolupat en els últims 20 anys després dels processos de transició política d’aquests. Es basa en una intensa centralització de les polítiques i la presència de departaments de joventut forts, en una visió mixta de la joventut com a problema i com a recurs, amb unes polítiques explícites orientades cap a l’autonomia, la integració social i la participació. L’orientació a les polítiques afirmatives i no gaire cap a les de transició s’explica per la poca intensitat protectora i la poca capacitat desmercantilitzadora del règim de benestar. El cas català es trobaria inclòs en aquest darrer model.

Inici |

1) IARD (2001). Study on the State of Young People and Youth Policy in Europe http://ec.europa.eu/youth/archive/doc/studies/iard/summaries_en.pdf . Es tracta d’un informe encarregat per la Comissió Europea a l’Institut IARD de Milà sobre les polítiques de joventut a diversos països europeus (Àustria, Dinamarca, Finlàndia, França, Alemanya, Grècia, Islandia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Espanya, Suècia, Holanda i Regne Unit)
2) Resum extret de: Giménez, L.; Llopart, I. (2006). “Les polítiques de joventut com a polítiques públiques. Una aproximació a les seves dimensions d’anàlisi”. Document del postgrau “Juventud y sociedad” de la UNED.