Sou aquí: inici » 2. Les polítiques de joventut com a polítiques públiques: dimensions d'anàlisi » 2.3 La dimensió operativa: l'articulació, els actors i la coordinacio interinstitucional

2.3 La dimensió operativa: l'articulació, els actors i la coordinacio interinstitucional

En el pla operatiu són bàsicament tres els elements que cal tenir en compte:

  • l'articulació o organització de les polítiques
  • els actors que intervenen en la seva definició i execució
  • la coordinació entre les institucions que intervenen en un mateix territori

L'articulació

Pel que fa a com s’estructuren les polítiques dins de l’Administració, podem distingir entre:

  • Una organització sectorial, quan les polítiques es duen a terme des d’una àrea que reuneix les competències i sense la implicació d’altres àrees.
  • Una articulació interdepartamental, en la qual l’àrea que té les competències es relaciona amb les altres per coordinar accions conjuntes i socialitzar informació.
  • Una organització transversal, quan es busca la implicació competencial de totes les àrees de govern en el disseny i en l’execució, independentment del fet que hi hagi un òrgan que coordini el procés i en faci un seguiment del procés. * Element de llista de pics

Com més integral sigui el concepte de les polítiques de joventut que s’hi vulgui aplicar, més transversal haurà de ser-ne l’articulació. És a dir, com més esferes hi hagi de la vida dels i de les joves sobre les quals considerem que les polítiques de joventut han d’actuar, més gran haurà de ser el grau de transversalitat requerit perquè aquesta actuació sigui efectiva.

Els actors

Un altre aspecte important que cal tenir present són els actors implicats en el disseny i l’execució de les polítiques. En aquest cas, podem identificar models basats en la centralització de les polítiques en un únic actor (l’Administració) o bé sustentats sobre la base d’un treball en xarxa, on diferents actors intervenen en els diferents processos de gestació i gestió de les polítiques de joventut. Aquesta combinació d’actors pot incorporar, a més, i com veurem, diferents administracions amb diversos nivells competencials si es treballa des d’una òptica interinstitucional.

Però, al marge dels actors institucionals, en la definició, la implementació i l’avaluació de les polítiques de joventut poden intervenir-hi també altres actors: associacions, consells de joventut, joves no associats, moviments socials, fundacions, cooperatives, etc.

Si bé els subjectes de la participació en polítiques de joventut poden ser diversos, les formes que aquesta pren són pràcticament infinites: des de l’enviament d’un correu electrònic a formar part d’un equip de govern, el ventall de possibilitats és molt ampli. No sempre l’objectiu final de modificar o influir en la realitat és explícit o s’ha fet conscient en aquests actors, però sempre hi és present.

Entre les múltiples formes de participació existents, podem diferenciar dos grans grups o dues grans formes, que no sempre es poden desvincular l’una de l’altra:

  • L’acció directa: quan es fa una actuació o activitat.
  • La interlocució: l’acció que busca dialogar per influir.

Al seu torn, són també múltiples els aspectes i les dimensions de les polítiques de joventut vers les quals es pot dirigir la participació. D’aquesta manera, els actors no institucionals que intervenen en l’elaboració i l’execució de les polítiques de joventut poden orientar la seva acció:

  • Estrictament vers els temes de què s’ocupa l’àrea de joventut: de forma sectorial.
  • En totes aquelles qüestions que afecten les persones joves, sigui quina sigui la seva organització o articulació administrativa: de forma transversal.

O bé es poden centrar en algun moment precís del procés polític:

  • En el diagnòstic: identificació i anàlisi de problemes i necessitats.
  • En la decisió i el disseny: en la determinació de les actuacions que cal impulsar per donar solució als problemes identificats.
  • En la seva implementació o gestió: en la posada en pràctica de les actuacions.
  • En l’avaluació: en l’anàlisi dels resultats i en la revisió de les fases anteriors.

La coordinació interinstitucional

De la mateixa manera que diferents tipus d'actors intervenen en les polítiques de joventut (administracions, associacions juvenils, joves, etc.), dins de la mateixa Administració es distingeixen diferents actors que, generalment, actuen de manera superposada en un mateix territori: les administracions locals (municipis, comarques, diputacions), les administracions autonòmiques i les administracions estatals.

A L’Estat espanyol, com veurem, les competències en matèria de joventut estan totalment transferides a les comunitats autònomes sense que aquestes les hagin transferit, al seu torn, als ens locals, de manera que aquests últims actuen sense competències. Això, pel que fa a les polítiques explícites de joventut, però no es pot oblidar que les polítiques implícites que afecten les condicions de vida de les persones joves són encara, en molt bona mesura, competència de l’Estat. Per això, ja que l’actuació de les diferents administracions es dóna simultàniament i afecta la vida dels mateixos joves, és important que hi hagi mecanismes de coordinació i de col•laboració.

Fins a aquest moment, la veritat és que els esforços de coordinació interinstitucional en matèria de joventut han estat més aviat escassos. Sense cap ànim d’exhaustivitat (i conscients del fet que, probablement, se’ns escapa algun tipus de mecanisme), trobem diferents formes d’enfrontar la coordinació:

  • La primera i més habitual consisteix en l’aprofitament en l’àmbit local dels diferents recursos oferts per les altres administracions, però sense una coordinació efectiva de les línies d’intervenció. En aquest cas, no és gens estrany trobar polítiques contradictòries que actuen en un mateix territori i, per tant, sobre unes mateixes persones joves.
  • En segon lloc, trobem mecanismes de coordinació de top-down, en els quals les administracions de major nivell formulen mecanismes de coordinació que vinculen a les altres administracions.
  • En tercer lloc, trobem el mètode obert de coordinació, que, des de fa un temps, la Unió Europea ha adoptat per coordinar els plans estatals que s’executen en determinades matèries. Es tracta d’un mètode que permet definir i redefinir marcs comuns d’actuació per a les polítiques que duen a terme els estats membres, tot respectant l’autonomia d’acció.
  • Finalment, trobem algunes experiències de coordinació de bottom-up. Un bon exemple d’això són les mancomunitats de municipis, que s’agrupen per a la gestió de determinats serveis o programes per optimitzar recursos i resultats.

La coordinació interinstitucional en una tradició o cultura política de forta departamentalització, centralisme i partidisme s’enfronta a grans obstacles en el dia a dia.

A la lluita per les transferències i la gestió dels recursos, se li pot afegir, a més, l’existència de projectes polítics divergents, que dificulta una coordinació efectiva entre les comunitats autònomes i l’Estat, i també entre les comunitats autònomes i els ens locals.

D’altra banda, els ens locals, que han estat fins avui els grans protagonistes en el desenvolupament de les polítiques de joventut, continuen lluitant encara pel reconeixement d’aquesta tasca a través de la transferència de recursos i competències.

En aquest context, tot semblaria apuntar al fet que una coordinació de dalt a baix està condemnada al fracàs.

Tots aquests elements entren en joc quan, des d’un territori particular i en un moment concret, s’inicia un programa de joventut i, com hem dit anteriorment, ens aporten elements que ens fan reflexionar sobre aquests models i ens permeten reajustar-los, millorar-los, identificar-ne les debilitats, etc.


Inici << |