Sou aquí: inici » 2. Les polítiques de joventut com a polítiques públiques: dimensions d'anàlisi » 2.2 La dimensió substantiva: els continguts i l'orientació política de les polítiques de joventut

2.2 La dimensió substantiva: els continguts i l'orientació política de les polítiques de joventut

A més de les diferents opcions que es poden prendre en el pla discursiu (com definim el concepte de joventut), es pot establir una agenda de polítiques (de què s’ocupen les polítiques de joventut).

En els últims anys s’han anat diferenciant i singularitzant, bàsicament, dos paradigmes: les polítiques de la transició i les polítiques afirmatives. Les primeres abasten un espectre temàtic molt ampli, però centren el seu focus d’atenció en els processos d’inclusió social i adquisició de responsabilitats, i, en aquest sentit, construeixen l’agenda al voltant de polítiques nuclears o centrals en la trajectòria vital (treball, habitatge, salut, educació, etc.). Les segones centren la seva atenció en els processos d’afirmació identitària (experimentació, creativitat, mobilitat, autonomia i participació), entenent que les polítiques nuclears de modificació de trajectòria són, de fet, les polítiques socials universals i, per tant, no poden considerar-se polítiques de joventut.

Des de les perspectives de la transició, les anàlisis de la joventut i les definicions consegüents de les polítiques dirigides a aquest col•lectiu han topat tradicionalment amb la dificultat d’establir una base conceptual no adultocràtica, que pugui ser comprensiva i oberta a l’aprenentatge i al canvi social. D’aquesta manera, sovint s’ha tendit a definir la joventut com un objecte d’anàlisi i de polítiques públiques, des de la centralitat i la legitimació de la vida adulta i dels seus atributs ja preestablerts. Així, la joventut s’ha interpretat en negatiu, com una etapa la raó de ser de la qual és deixar d’existir com a tal per donar pas a la vida adulta, que s’interpreta com la del bon ciutadà o ciutadà complet. I al contrari, altres vegades les anàlisis juvenilistes i les polítiques afirmatives han partit d’una visió excessivament culturalista de la joventut, tot centrant l’aproximació en la cultura juvenil i el seu sentit d’afirmació identitària en contraposició amb la cultura adulta o establerta, i oblidant o deixant en segon pla els aspectes relatius a la posició en l’estructura social que ocupen les persones joves.

En coherència amb les perspectives analitzades anteriorment, es pot definir una agenda de polítiques centrada en aspectes nuclears (de modificació de trajectòria) o bé perifèrics (que incideixen en la qualitat de vida, però sense arribar a modificar les trajectòries vitals). De fet, històricament, les polítiques de joventut han alternat entre aquests dos pols, fins al moment actual, en què conviuen ambdues perspectives.

En els seus orígens, com veurem, les polítiques de joventut es trobaven exclusivament dirigides a qüestions perifèriques i totalment orientades des d’una perspectiva adultocràtica. D’aquí van evolucionar cap a perspectives menys adultocràtiques i més nuclears (tot desenvolupant el model que es coneix com a polítiques integralsCursiva, que es manté fins a l’actualitat, encara que amb algunes modificacions). Finalment, i paral•lelament a les polítiques integrals, van sorgint les polítiques afirmatives, que tornen a centrar el focus en aspectes més perifèrics, tot i que parteixen d’una perspectiva juvenilista de la joventut.

Encara en el pla substantiu, les polítiques de joventut poden respondre a perspectives consensualistes o bé a perspectives conflictivistes. Les primeres assumeixen una visió de la societat des de l’ordre i el consens. Des d’aquesta perspectiva, les polítiques de joventut posen tota la cura a treballar per minimitzar els conflictes intergeneracionals i els derivats de les diferents ruptures socials i centren l’esforç en la integració social dels i de les joves. La perspectiva conflictivista, en canvi, parteix de l’assumpció del conflicte, no sols com a expressió inevitable i ineludible de la diversitat i la desigualtat socials, sinó com a font de canvi i creativitat i punt de partida necessari per a l’articulació de la cohesió social.

I, en conseqüència amb aquesta opció substantiva, les polítiques es poden orientar cap a la inserció social o a la generació de ciutadania crítica. De fet, i com veurem, la major part d’experiències polítiques en l’àmbit de la joventut s’han situat en perspectives clarament consensualistes.

La realitat de les polítiques de joventut és complexa, ja que el pla discursiu (com es fonamenten conceptualment) i el substantiu (en què consisteixen realment, quines polítiques es porten a la pràctica) no sempre troben una correspondència coherent i sistemàtica. De fet, podem trobar exemples històrics d’accions que s’emmarquen en el paradigma de les polítiques de transició, però que en la pràctica acaben substantivament més pròximes al model afirmatiu i a l’inrevés. Per tot això, cal analitzar les experiències històriques concretes a fi de conèixer la realitat de les polítiques de joventut.

Abans d’entrar en aquesta anàlisi, però, es poden identificar alguns elements que ens permeten observar les polítiques de joventut des d’una altra perspectiva: des de la dimensió operativa o de la seva articulació.


Inici << | 2.3 >>