Sou aquí: inici » 2. Les polítiques de joventut com a polítiques públiques: dimensions d'anàlisi » 2.1 El concepte de joventut: la dimensió simbòlica

2.1 El concepte de joventut: la dimensió simbòlica

La sociologia de la joventut ha generat, en els últims anys i a grans trets, tres corrents d’interpretació d’aquesta condició social: d’una banda, aquelles que tendeixen a atorgar a aquesta etapa de la vida un sentit de plenitud de significat, que és, a més, generador de continguts propis d’autonomia i cultura. Podríem denominar aquestes perspectives com a juvenilistes en la mesura en què donen sentit a aquesta etapa des de la mateixa joventut.

La joventut com a etapa plena La joventut és una etapa plena de la vida, definida en positiu a partir de l’autonomia individual i el desig de multiplicar experiències vitals. Aquesta nova etapa s’ha constituït a partir del benestar, l’allargament del període d’estudis i l’endarreriment de l’emancipació. En aquest context postindustrial, els processos més destacats són els que afecten les identitats individuals, principalment a través de la cultura, el consum i l’oci. La nova condició juvenil, doncs, no es defineix en negatiu, a partir d’allò que els joves no tenen i que els adults posseeixen tradicionalment: feina, habitatge i una família pròpia. Per tant, la joventut no s’ha d’entendre com un procés de transició a la vida adulta, sinó com una etapa plena en què la principal raó de ser és gaudir de les experiències per tal de construir la pròpia identitat.1)

D’altra banda, un altre corrent, el configuren les perspectives que hem anomenat adultocràtiques, que interpreten la joventut com un procés de transició a la vida adulta. Des d’aquesta perspectiva, allò que caracteritza la joventut és el procés pel qual es passa de la infància a la vida adulta, és a dir, l’adquisició progressiva de responsabilitats (econòmiques, laborals, conjugals, reproductives, etc.) pròpies de la vida adulta. Es tracta, per tant, d’una perspectiva molt adultocèntrica, en què la condició d’adult origina la interpretació de la condició de jove.

La joventut com a transició 2)

La joventut és una etapa de transició que consisteix en el pas de la infantesa a la vida adulta. Quan les persones neixen, la dependència respecte als adults és total. “Fer-se gran” és un procés d’adquisició d’autonomia plasmat en la maduració biològica i psicològica, però també en l’adquisició dels recursos formatius, laborals, domiciliaris i econòmics que permeten aquesta autonomia. En aquest sentit, podem afirmar que la joventut és el període en què els joves s’emancipen de la família i aconsegueixen l’autonomia característica dels adults. Hem de tenir en compte, però, que no hi ha un únic model de transició per a tots els joves, sinó que en una mateixa societat hi ha diferents tipus de transició (que depenen de la classe social i d’altres eixos de desigualtat, com el gènere o l’ètnia). El tipus de transició també varia en funció de cada societat i segons el rol assumit per l’Estat.

Aquesta dualitat (juvenilisme-adultocràcia) perfila un continuum en què es poden ubicar les diferents perspectives de la sociologia de la joventut, algunes de les quals agafen elements d’ambdós extrems a la recerca d’un cert equilibri, on s’ubicaria aquesta tercera perspectiva a la qual hem fet referència, la de la ciutadania.

La joventut com a ciutadania 3)

La joventut és una etapa de ciutadania, en què les persones adquireixen i posen en pràctica els drets i deures socials. La joventut no es defineix com allò que no és, sinó com allò que és: el procés a través del qual cada persona defineix el seu projecte vital dins el context social. En el context actual (caracteritzat per la precarietat laboral, les dificultats d’accés a l’habitatge, l’afebliment de la protecció social, etc.) hi ha una major diversitat de trajectòries i, al mateix temps, majors dificultats per posar en pràctica l’exercici de la plena ciutadania. Per tant, la qüestió de fons no és tant aconseguir la independència que suposadament defineix els adults, sinó poder accedir als recursos socials, polítics, econòmics i culturals necessaris per exercir la ciutadania. Així, podem dir que el que converteix els joves en ciutadans no és la possessió d’una sèrie de drets sinó activar- los en la pràctica.

Més enllà d’aquestes aproximacions més sociològiques, totes les administracions públiques necessiten una conceptualització prèvia d’allò que pugui ser entès com a joves, que serveixi de base per a la seva intervenció i/o (simultàniament) justifiqui les polítiques portades a terme.

D’una banda, partim de la base que la joventut, des de la perspectiva de l’Administració pública, és —i ha de ser entesa principalment com— una categoria político-administrativa més que no sociològica que ens ha de permetre:

  • identificar un conjunt de necessitats
  • respondre a un conjunt de problemes
  • agregar les necessitats i els problemes comuns a determinades categories de persones per tal de proporcionar una resposta coherent a allò que s’ha d’entendre per joves i joventut, i prendre decisions, entre d’altres qüestions, sobre les franges d’edat que comprenen.

Però, alhora que el concepte de joventut pot ser interpretat com a motor en la configuració i el canvi de les polítiques públiques, també pot ser vist — i de fet ha estat utilitzat— com a paradigma justificatiu de l’status quo d’aquestes polítiques. Volem dir amb això que quan s’han pres com a referència la base reflexiva d’una teoria sociològica o d’una altra, aquesta ha estat utilitzada:

  • tant de punt de partida per a la incorporació dinàmica de noves polítiques
  • com a justificació i principi legitimador de les polítiques de joventut que efectivament s’acaben portant a terme.

Tant en un cas com en l’altre es palesa el caràcter eminentment polític de la conceptualització administrativa de joventut 4)

En realitat, doncs, de criteris per a la definició de joventut se’n poden fer servir molts, tant des de la sociologia -—definició teòrica o filosòfica— com des de l’Administració pública o des del tercer sector —definició política, pragmàtica o juridiconormativa. És per això que la concreció final (pràctica) de la definició de joventut mostra un alt grau d’heterogeneïtat entre països, entre administracions, entre nivells administratius i entre sectors de política pública, i això fins i tot dins un únic país.

Inici << | 2.2 >>

1) Llopart, I.; Serracant, P. (2004). Debats i lectures sobre polítiques de joventut. Barcelona, Secretaria General de Joventut (Col•lecció Sinergia núm. 7)
2) , 3) Ídem
4) Resum extret de: Patón, J.M. (2005). Joves adults i polítiques de joventut a Europa, Barcelona, Secretaria General de Joventut